Avui fa una setmana que vaig córrer per primera vegada la Transvulcania, sisena edició d'aquesta ultra-marató fantàstica que es celebra a La Palma, a les Illes Canàries. Són 73 km i 4500 m de desnivell positiu.
Era el gran objectiu de l'any: acabar-la dignament. I per aconseguir-ho s'havia de preparar. Els últims quatre mesos he entrenat com mai, doblant les hores d'entrenament setmanal que feia fins ara. Vaig buscar-me dos "tests" per saber si anava bé, que van ser el Trail Serra de Tramuntana de Mallorca (tres setmanes abans de la Transvulcania) i el Rogaine Internacional de 12 hores de Vilassar de Dalt (dues setmanes abans). A partir d'aquí ja no podia fer res més.
L'ambient a l'illa de La Palma era espectacular. Tot ple de runners, i tots equipats fins les celles!! La nit abans no vaig dormir més de dues hores. M'havia de llevar a les dues de la nit per agafar el bus que ens portaria al Faro de Fuencaliente, inici de la cursa. Impossible agafar el son!! Quins nervis!!
Un cop a l'autobús vaig confirmar els meus temors... quedaria l'últim!!! Mare meva, quin nivell que es veia!! Un vent espantós ens esperava al Faro. Acabo de preparar la motxilla, menjar i me'n vaig a la sortida. La sortida i els primers 10-15 minuts van ser com un caos. Tothom volia avançar. Tothom tenia pressa. Jo, no tanta. Els primers raigs de sol fan que el paisatge esdevingui brutal. Sorra volcànica, vessants de pineda... Els quilòmetres i les hores van passant. Deixem enrera la sorra volcànica després de 16 km de pujada. Ara toquen 8 km en baixada fins a El Pilar, on ens espera una gran multitud de gent que no para d'animar. Això posa les piles!! 7 km de pista inacabable i torna la pujada: 20 km que ens portaran al Roque de los Muchachos, el punt més alt de l'illa. El paisatge no deixa de sorprendre'm. Fem tota la carena de la Caldera de Taburiente. Des del primer moment ja sabem el què ens espera, doncs es veu tota!! M'ho agafo tranquilament, que passin les hores. Arribo al Roque amb 7 hores, 15 minuts abans del què havia planejat. 
Bé, ja només queda baixar... Uf!! Que llarg se'm fan! 20 km i 2500 m de desnivell negatiu. Les últimes rampes empedrades i enquitranades se'm fan eternes! I el més dur, però alhora fantàstic: la baixada de vertigen cap al Puerto de Tazacorte. Els últims 5 km per dins un barranc, pujada travessant la carretera i l'última recta (infinita) per dins els carrers de Llanos de Aridane. Els últims 500 metres van ser fabulosos: tothom animant, cridant, aplaudint... com si jo fos el vencedor. Això i que el quitrà em va donar forces (no sé perquè...) van fer que pogués fer un canvi de ritme i entrar a la meta com si portés 10 km...
Uf! Quantes emocions! La veritat és que m'ho vaig passar molt bé. Vaig gaudir de la cursa, que era el què volia; anant de menys a més, i reservant per la baixada, que ja m'havien advertit.
Durant la cursa vaig anar trobant coneguts, amb qui vaig compartir part de la cursa: el Gerard Sainz, el Felip Puigarnau, el Marc Vilà... Felicitats a tots ells! També el Xavi Batriu, però aquest ja és d'una altra galàxia! Quin crack!
Al final 132è d'uns 1800 arribats (i de 2200 que hi havia a la sortida) amb 10 hores i 7 minuts, 7 minuts més del què havia previst... Ara ja tinc una referència ;) ... Fins a la propera!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada