Un parell de curses d'orientació populars i algunes sortides post-vacances van servir per fer la meva posta a punt de l'Ultra Pirineu d'enguany. Els últims tres o quatre mesos no deixava de pensar en aquesta cursa... en la mandra que em feia i la poca motivació que tenia. L'última setmana, però, és crucial, i forçosament vaig haver de motivar-me.
D'entrada, la sortida és ESPECTACULAR (quasi tant com la Transvulcania...)! El llarg ascens fins a Rebost i Niu no es fa carregós, no així el tram fins a Serrat de les Esposes i Bellver. Carregades les piles al gran avituallament de Bellver, altre cop toca pujar, cap a Cortals i Prat d'Aguiló. Trams divertits i algun de feixuc, res que no sapigués d'altres ocasions. Ara, però, toca un dels plats forts: pujar al Pas del Gosolans. El trampejo bé, amb calma, per fer una bona baixada cap a Gósol. Aquí, amb la visita de la família i coneguts, torno a carregar piles. Porto menys de 12 hores i només me'n queden 6 com a molt!
Fins a Gòsol m'ha passat volant. M'he divertit, he gaudit i no se m'ha fet pesat. Les cames i el cap van sobrats, penso, i surto cap a Estassen motivadíssim! Al cap d'una hora tot canvia. La sol·litud, la incipient freda i negra nit, i sobretot la curta però dura pujada fins el refugi del Pedraforca, fan que el meu cap sucumbeixi durant 10 o 15 minuts als més pessimistes dels meus pensaments... Decidit! Plego a Estassen! Ja n'hi ha prou de tot plegat!
I així es va acabar... I com és natural, després de reflexionar una nit i una altra, el meu pensament és sempre el mateix: com és que et vas deixar guanyar per 10 minuts de baixón? Suposo que deu tenir una explicació científica que no acabo d'entendre...
